The times are changing.
Julio 10, 2009
Es irónico ver como pasan las modas, del Fotolog al Facebook, y lo que hace unos meses todo el mundo usaba ahora se borra, cierra, abandona y ni se pasa y todos los recuerdos encerrados se olvidan, se pudren, se consumen por el tiempo, pero yo no quiero eso. Yo quiero conservarlos y quizás esa sea la razón por la cual ahora vuelva a usar el Fotolog y esté escribiendo esta entrada. Si te digo la verdad, estoy perdido, ahora no sé ni que quiero, ni a dónde voy, ni a dónde llegaré. Nada. Pero es en esto camino de errores y aprendizaje dónde espero encontrar lo que de verdad me importa y por lo que de verdad lucharé y nunca me rendiré.
Últimamente todo está pasando muy rápido, a principios del verano estaba saliendo contigo y a los tres días ya lo habíamos dejado, luego me operan de la muela, nos peleamos, nos picamos, ya no nos hablamos, me recupero, me sacan la otra, me duele y aquí estoy recuperandome aun de las dos creo yo. En toda esta cosa he empezado a hacer una guitarra con un amigo, he jugado a la 360 online, he mirado series, he leído, he mirado pelis, me he encontrado mejor, me he encontrado mucho peor, he salido, he bebido, he fumado, he hecho tonterías, me he equivocado y todo esto para al final acabar aquí a las 3 y media de la noche de un día cualquiera, sin sueño, sin saber qué hacer escribiendote sin saber porque, porque me encuentro perdido, como siempre dirás, sin saber qué siento, sin saber nada, lamentandome, pero sin perder la esperanzo y deseando, sabiendo, que después de la tormenta volverá a salir el sol, que habrá mejores etapas, que esto se solucionará, que sabré dónde estoy, que sabré qué hacer, que sabré que siento y que solucionaré mis problemas contigo y al menos podré estar a tu lado como amigo. O al menos eso espero.
Entry Filed under: Sobre Mi. .
3 Comments Add your own
Leave a Comment
Some HTML allowed:
<a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <pre> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>
Trackback this post | Subscribe to the comments via RSS Feed
1.
Laura | Agosto 14, 2009 at 3:35 pm
Em nego rotundament a escriure’t en castellà, això per començar.
A part:
No sé com m’ho faig que sempre llegeixo tard tot el que escrius, pot ser, si ho hagués llegit abans, hauria sentit alguna cosa, potser, si ho hagués llegit abans, hauria tornat a cometre l’error de tornar-ho a intentar, potser, si ho hagués llegit abans, ara no estaria escribint aquí per dir-te que sí, que el temps passa depressa, potser massa, que les coses són com són, van com van i com menys te les esperes. Pots ser amic meu. Clar, no es que puguis o no, és si vols, o no. Jo mai et diré que no vull parlar amb tu, no et deixaré de banda. Però ja no serà com abans, Víctor, ja no tornarà a ser com abans mai més. Per fi he passat pàgina, del tot.
Les coses passen, i en aquest poble en el que em trobo, tot sembla tenir una màgia especial. M’he enamorat. M’he enamorat altre cop, però aquest cop és diferent. No crec
2.
Laura | Agosto 14, 2009 at 3:43 pm
agh, s’ha enviat sol… en fi,
–> no crec que em torni a sentir mai com em sentia amb tu. Em posava nerviosa, no sabia què dir-te, en fi, ja ho veies.
Però amb ell és tot tan fàcil…
No vull parlar-te d’això, no ara, no aquí. Sé que trobaràs algú, que possiblement, com jo, ja l’has trobat, i sóc feliç, seré feliç de saber-ho de quedar un dia amb tu i que m’expliquis com va ser. Perquè jo vull ser amiga teva.
Crec que la nostra relació no va funcionar perquè tots dos estàvem perduts. No sabiem què voliem, qui erem, on erem i qupe esyavem fent. A mi, almenys, tot allò m’anava gran, enorme. Crec que la nostra relació es basava en una amistat massa forta. hi havia amor, si, necessiat, també, però,,, no et faltava res? Perquè no vam fer res, Víctor?
Tot va massa depressa ara, tot gira al seu voltant, i ara que el tinc lluny, ho sento, el sento, el trobo a faltar.
Espero de veritat que algun dia em truquis, perquè saps que t’agafaré el telèfon, o que m’enviis un sms, o una perduda, m’és igual, mentre intentis posar-te en contacte amb mi, per quedar i fer un cafè. Per riure d’aquells nens que vem ser, que ja no som, per aquelles criatures que estaven perdudes, que escribien a les tres de la matinada sense tenir la seguretat de que allò que confessen serà llegit per la persona desitjada,
Espero, que algun dia vulguis parlar amb mi, de tot allò, de tot això. Espero que encara vulguis ser amic meu. De veritat.
Espero que siguis feliç, com jo.
Gràcies per el temps amb tu, Víctor.
3.
Laura | Agosto 15, 2009 at 1:15 pm
ara que ho rellegeixo i espero que em truquis altre cop ( si, ahir estava dormint, mal de cap, refredat… mala nit xd) me n’adono que hi ha una cosa que no entenc.
Podries explicar-me el significat d’aquest “como siempre dirás” ?
- sin saber qué hacer escribiendote sin saber porque, porque me encuentro perdido, COMO SIEMPRE DIRÁS, sin saber qué siento, sin saber nada, lamentandome, pero sin perder la esperanzo y deseando, sabiendo, que después de la tormenta volverá a salir el sol, que habrá mejores etapas, que esto se solucionará, que sabré dónde estoy, que sabré qué hacer, que sabré que siento y que solucionaré mis problemas contigo y al menos podré estar a tu lado como amigo-