A Night At The Opera

Com començar? Mmmm… quina pena que tingui problemes de memòria, en serio, perquè segur que m’acabo oblidant del més important. Sempre em passa el mateix. Perquè em passarà? Oh, sí, ja sé, ja sé! És perquè… veig la veritat! Sí! Segur! Perquè no visc més en el món de les meves pròpies mentides per fer-me feliç, no, poc a poc em dono compte que tot és un engany, que res és veritat. Em dono compte de la veritat, per això, sempre, m’acabo oblidant del més important.

Sense dubte, hi ha una cosa que tinc ben clara, i és el fet de que tu ets més intel·ligent, tens més experiència, saps més, et més intel·ligent, has sofert més, saps molt més, crec que m’estic repetint, ho resumiré, que ets millor. En tot. Un moment? Però calia dir-ho? Ai, ara, no ho sé. De debò, que et tinc molta enveja, increïble. Ets… tan perfecte? Amagues les teves emocions, te les guardes per tu sola, no t’obres, mai, quina enveja, de debò sàpigues fer-ho, seria tan pràctic. En aquell moment en que estava ensorrat i no sabia que fer ni res per l’estil, no hauria explicat aquells rotllos tan subnormals a la gent que els rallava tant i que em fan fer perdre la seva amistat, en comptes de reforçar-la, com hauria passat si hagués continuat dient parides. Seriosament, crec que les parides són el millor invent de la humitat. Són la perfecció. Després de tu, és clar. No ens anem a confondre. Encara que clar, tu no ho reconeixeràs pas, que ets també molt modesta. Simplement, perfecta. Et preocupes per tothom, sempre deixés aquell comentari tan sincer bonic i real a al gent, demostrant que els hi importes, que et recordes de cada una de les tonteries. Hòstia! De debò, ets tan perfecta. Cada moment amb tu ets meravellós, escoltes, recordes, ajudes. I després tu t’obres, expliques les teves coses més íntimes. Allò que mai explicaré a ningú, perquè és molt íntim teu, i seria molt dolent per part meva fer-ho, perdria la teva amistat. I això, és l’últim que vull en aquesta vida. Quantes persones t’han dit això? Quantes persones t’han dedicat coses boniques en la teva vida? Quantes? Moltes, oi? Per això també et tinc enveja, ets tan perfecta… Voldria ser tu, sens dubte. A sobre, també, no tens problemes. No, cap ni un. Sempre estàs feliç i la mar de contenta. Quina enveja més gran que et tinc. I, aquells problemes que la gent pot arribar a pensar, on estan?, penso a vegades. Per això també t’aprecio encara més. Ets tan forta. Has superat els teus problemes, te’ls has guardat, no els has explicat a ningú, has estat forta i has continuat endavant. I ara, ets el ídol, estàs sempre contenta, ets popular. Com t’ho puc fer entendre? Vull ser tu! Sí, sí, sí! Només vull això en la meva vida. Vull ser tu! Ensenya’m a fer-ho! Ensenya-m’ho, si us plau! No puc suportar més el fet de veure’t tan perfecte i tan feliç i jo aquí, que no sé res en la meva vida, que tot el que dic no li importa res a ningú. No. No. No! No vull ser així! Si us plau! Ensenya’m! Vull ser tu! Em sents? No? Doncs t’ho diré encara més fort. VULL SER TU! SI US PLAU! ENSENYA’M! Seriosament, és que, no sé que fer perquè ho vegis, jo, jo, jo… jo només vull ser com tu. Ets tan perfecta en tants sentits, tant increïblement perfecta, és que… segur que m’estic deixant un bilió de coses i encara més. Però… no sé com fer-t’ho veure. Només vull això en la meva vida. Només ser tu. Ets tan perfecta. No necessites a ningú. Pots estar sola. Cosa que jo temo des de ben petit. I, tot i això, estàs plena de persones que t’estimen i es preocupen per tu. En serio, vull ser tu.